NEW LIFE IN MEXICO DF

El dia després de la fi de la bombolla MUN ens vam llevar tard (i uns més satisfets que d’altres). Encara no sé ben bé com, però vam aconseguir que les maletes tanquessin i el meu mòbil va tornar a funcionar després de 3 dies en vaga per estrès.Així jo vaig parlar amb tu Sonieta! Pobre..que et teníem sense notícies.

Vam prendre l’últim dinar a la cafeteria del Zócalo (la plaça principal) i amb el cor encongit ens vam despedir d’aquesta ciutat que tants bons records ens ha proporcionat, i dels nostres “amors” (que se’n anaven a Cancún!!). Vam arribar a Mèxic al cap de dues hores i summament endormiscats. Gràcies al destí, uns nois del World MUN que vivíen a la ciutat ens van indicar la manera més ràpida d’arribar al nostre hostal. Mès ràpida potser, però no més còmode.

Us recomano de tot cor que no decidiu agafar el metro de DF si aneu carregant maletots considerables perquè ens vam estar apunt de desnucar diversos cops pujant i baixant escales. Finalment (dues vertebres dislocades més tard..)vam arribar a Viveros., la parada més propera al nostre hostal. “Qué bé! Ja estem aquí!” deiem innocentment. Però només sortir a la superfície ens vam adonar que ja era fosc, que les distàncies l’escala del mapa era bastant més petita a la real i que, per més inrri, plovia!!!

Què fer? Dons agafar un taxi. No puc deixar de descriure la còmica situació. 4 persones entaforades en un taxi amb les seves corresponents 4 maletotes damunt els genolls . Semblavem uns d’aquelles famílies que anaven a estiuejar a Benidorm amb un 600. Jo era la mama que els calmava dient “ara arrivem tranquils”. La Sílvia la germana gran que dissimulava el pànic i proposava trucar a l’hostal. El Gerard el fill petit del clàssic “quan queda per arribar” i el Carles..el pobre Carles no veia res perquè tenia damunt la maleta del Gerard.

Quina gimcana més graciosa! Intenta llegir els números de les cases amb al completa foscor i la pluja!! El taxista parlant per telèfon amb al recepcionista de l’hostal, el Carles asfixiant-se sota quilos de roba i jo intentant tancar la punyetera finestra per on entrava un aiguat!!

Però, com jo dic sempre, tot està bé si acaba bé, i va acabar bé. Vam trobar l’hotal (un lloc summament agradable) Vam preparar-nos uns spaggettis (amb salsa de tomàquet que picava!!! Grrr) i una sopa de sobre que ens va reconciliar cos i ànima.

Després la resta se’n va anar a dormir i jo, que sóc un cul inquiet, em vaig posar a xerrar amb uns suïs worldmunero i uns argentins fins que es van acabar les Coronas.