DAY FOUR: Como Pedro por su casa…

Al quart dia ja estàvem integradíssims. Cadascú ficat de ple en el seu comitè i tan segurs de nosaltres mateixos que fins i tot ens permetíem criticar les delegacions que consideràvem que s’allunyaven la de veritable postura del seu país.(increíble pero cierto). A aquestes altures ja tothom estava redactant draft resolutions i buscant aliances pels passadissos (jo em vaig guanyar a Estats Units amb un Capuccino Frappé. jiji). Per cert, us he explicat ja com és el centre de convencions? Crec que no.

Es tracta d’un edifici immens pintat de color groc i taronja i amb grans espais a l’aire lliure. L’entrada és una rotonda presidida per una font i una escalinata on són poques les delegacions que no s’han fet una foto. Si puges les escales et trobes amb una esplanada solejada on hi ha el servei d’atenció als delegats i varis comitès (com el del Carles o la Xènia). Per arribar al SOCHUM però, en comptes d’agafar les escales grans t’has de desviar a la esquerra i anar fins al fons de tot, just davant de la cafeteria (una ubicació estupenda). És un lloc molt lluminós amb bastantes escales que són molt útils alhora d’escriure durant els unmoderated.

Un cop vam sortir de la que seria la nostra penúltima sessió ens vam dividir. La resta de l’equip van anar a fer una visita guiada (a la que van arribar en taxi perquè l’autobús se’ls va escapar) i jo (dissident de mi) me’n vaig anar a fer una altra visita turística d’interès, podríem dir, antropològic. Mentre ells passejaven pels fuertes rememorant les batalles de la revolució jo me’n vaig anar a la piscina de l’hotel de la delegació belga (jiji). I tot prenent una cerveseta a la terrassa i observant la posta de sol sobre la catedral de la ciutat, vaig fer alguns descobriments interessants com, per exemple, que el noi indi que estava dins l’aigua, completament borratxo, amb una ampolla de vodka a la ma no era altre que el chair de la Xènia!!

En fi, després d’aquesta tarda tant productiva de repòs per l’esperit ens vam tornar a mudar per assistir a la AZTEC NIGHT (per cert, Sònia, el teu vestit daurat va tornar a triomfar. Gràcies un altre cop). Aquesta vegada també vam tenir que aguantar una horeta de viatge en autobús però va valdre la pena. La localització era realment espectacular. Una hacienda amb grans jardins coberts de reproduccions d’estàtues asteques. I dins, una gran sala plena de llumetes i alguna taula. Només arribar ens van oferir un show de dansa tradicional (amb representació d’un sacrifici humà inclosa) que va deixar a tothom amb el dit esgotat d’apretar el disparador de la càmara.

La resta de la nit va passar sota un cel estrellat, un cop més, entre interminables converses amb quasi tothom i movent les caderes a ritme de reggeaton (no tot podia ser perfecte...). A l’ambient però, ja es respirava la inquietud de veure apropar-se l’últim dia...i el moment de dir adéu.

PS: Me n’oblidava!! La Xènia va trobar l’esperat xicot!! I es van passar la nit donant-li a la llengua (parlant vull dir!! Malpensats..)