DAY FIVE: Adiós con el corazón que con el alma no puedo…

Ufff! Quines últimes sessions més mogudetes. En el nostre comitè es van proposar 30 esmenes només en la darrera hora!! Votàvem a tal velocitat que al Gerard li feia mal el braç però finalment, encara no sé ben bé com, va sortir! Va sortir la resolució que havíem ajudat a redactar i amb les esmenes que volíem!! Tot el comitè es va posar en peu entre aplaudiments, crits, abraçades..quina emoció! Per un moment se’ns va oblidar per complet que era una simulació i tothom s’imaginava un futur millor per Myanmar.

A la resta de comitès també van passar les resolucions que desitjàvem així que quan ens vam trobar estàvem més cofois que un enciam (sóc jo la única que diu aquesta expressió?) Però no hi havia temps per descansar o felicitar-se gaire mútuament perquè teníem la closing ceremony!

Vinga va...corre cap a l’hotel, refresca’t, fes-te un massatge als peus (punyeters tacons!) i un altre cop cap al centre de convencions a tornar a agafar el bus cap al altre centre de convencions. Entrem a l’auditori, petit passe de fotografies dels dies anteriors (amb els corresponents crits d’emoció de cada delegació en veure a un dels seus membres) i després l’entrega de premis.

No, no ens en van donar cap, però estem convençuts que no va ser per falta de capacitat sinó de preparació. Si l’any que bé tornem el “DIPLOMATIC AWARD FOR SMALL DELEGATION” (que enguany es va endur una de Pakistan) va per nosaltres segur. Els nostres belgues (vull dir el noi que li agradava a la Sílvia i que m’agradava a mí (el que tenia novia)) van guanyar a millors delegats. Però un cop més no hi havia temps per felicitacions perquè només teníem 2 hores per arreglar-nos per el last social event, la FAREWELL PARTY. La Ikuska però s’agafava un bus cap a Mèxic DF (l’anyorem tant!!)

“Aix! Ei! On tinc la sabata? Em deixés aquest xal? Ei ei ..agafa el telèfon que sona. Si? Si si, ara baixem..Joder! On està la sabata! Ai! Però si encara no m’he maquillat! Corre corre..Ah! Aquí està! Anem? Va si..ja em maquillo al bus.Tens tu la clau? No? Dons on està? Aix, la tinc jo, la tinc jo..va..anem? ara si? Si, et queda molt bé el vestit. No..no et fa gorda...va, anem. ANEM OSTIA!” La banda sonora de les dues hores.Per fi vam arribar a la festa i, per variar, GUAU!!! Quina meravella de lloc. Entrada amb catifa vermella (us podeu imaginar la cara d’alegria de la Xènia), malabaristes, homes amb zancos, noies disfressades de diables i àngels...impressionant.

La resta de la nit va ser llarga i van passar tantes coses que no em puc comprometre a enrecondar-me de totes ara. Faré un resum de les principals.

1. La Sílvia es va passar la nit amb el Peter (el, ja famós, belga de la corbata)
2. La Xènia se la va passar amb l’encantador parisí de pares vietnamites que li havia robat el cor la nit anterior.
3. El Carles i el Gerard van estar esquivant indirectes femenines durant tota la nit (ja els hi preguntareu vosaltres perquè..)
4. I jo, dons jo...vaig ballar molt per evitar la melancolia de pensar que tot s’acabava. Vaig donar mil cops el meu mail i vaig patir com una condenada despedint-me del meu amor platònic.

La festa va acabar. La darrera imatge que tinc és la d’un noi veneçolà en calçotets intentant nedar en un estany amb un pam d’aigua. I sabeu on vaig dormir? Dons a l’habitació amb els nois perquè les noies estaven..com dir..”ocupades”*

En fi, se acabò lo que se dava però no el nostre viatge. Ara toca passar de l’hotel de luxe a l’hostal a DF...una nova aventura d’aquesta delegació que, potser no ha estat la més preparada però això si, la més intrèpida segur.

Es pot escriure amb lletra més gran però no més clara: WE LOVE WORLDMUN

I un altre cop, gràcies a tots per fer-ho possible.

*No estic autoritzada a donar més detalls