Últim desig de la mami

La bombolleta Freixenet amb cara de sorpresa sóc jo amb la respresentant d'Estats Units al SOCHUM i el meu inestimablent elegant company Gerard.

És l'hora dels adéus...

A petició expressa de la super-mama, faig una reobertura i retancament del blog amb les últimes fotos i comentaris. ladies and gentlemen..les imatges inèdites del viatge!

Fa pena que s'acabi no? Però tranquils que això no s'acabarà mentre tingui pols per escriure i cosetes per explicar.

Un petonet per tots



Per si algu dubtava de com de bé ens ho vam passar, aquesta foto ho deixa clar no? Ens diem ZIPI i ZAPE però no recordem quin dels dos era el ros i quin el morè.


I després de tanta foto de festa sé que començàveu a dubtar que realment haguéssim fet alguna visita arqueològica. Dons aquí està la prova de què som jove si tenim energia per tot. Us presento la piràmide del sol de Teotihuacan.


Adivineu qui era la més dormilega de l'expedició? jiji


I aquí està part de l'equip davant l'hostal de Mèxic DF. Un nom com "Coyote Flaco" suggereix un indret bastant més sinistre oi? Dons era una caseta molt bonica en un, igualment bonic, barri residencial.


I per acabar aquest recull d'instantànies: El secret més ben guardat del viatge..

LA CRESTA DEL GERARD!

Aquí el podem veure en un instant de la seva llaaaaarga preparació matinal. Si es que en aquesta delegació tenim de tot! Inclòs el nostre únic i inconfosible: metrosexual!


En fi,

Esto es todo amigos! (dic mentre mossego una pastanaga)

Seguimos...

Vam currar molt però també va haver temps de jugar! Yupi Yupi! Què bé ens ho vam passar a la Mexican Night! Observeu la cara de la head i el baby...


I aquí estem a la última nit (Farewell Party) entre angels i dimonis..(no ens confongueu..nosaltres som els que no portem ni ales ni cua)


I ..després de tantes mostres de curiositat i interès..ladies and gentlemen..let me introduce you: IAN!! El meu belga amb novia. jeje. Per cert, és el de l'esquerra.


I per acabar: Xènia en su salsa! Al banc amb les mans plenes de dolars! jeje.Observeu l'expressió de la seva cara com dient "Are you talking to me?"



He notat que he estat posant poquetes fotos de paisatge així que abrim i tanquem la secció "natura" amb una posta de sol des de l'hotel Aristos.


Permeteu-me la obbietat però: Què bonic és Mèxic!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

La historia interminable

En exclusiva per aquest blog i en la nostra secció de prensa rosa: La Xènia i al seu xurry!!


Al you need is love..tralalalala...all you need is love...


Apurant les últimes copes...lo meu era un margarita però no sé ben bé què contenia la copa del Gerard (a part de bluetropic)



I seguint en la nostra secció d'alcohol..us presento la nostra (ja famosa) sangría. I les mans de la Ikuska! Si! La Ikuska...la què deia no col·laboraria. Dons va estar tota la nit al peu del canó!!! Al final l'stand va ésser bautitzat com "Barcelona means fiesta" i mentre servidora tirava confeti a tots els que s'hi apropaven, la Ikus vinga a servir sangria!! OLÉ!


Observeu siusplau les cares de relax i benestar que se'ns van posar només arrivar a Mèxic DF. jeje.

Bueno..a tots no..aquesta "piltrafilla" sóc jo al cim de la piràmide del Sol. (nota mental: tornar al gimnàs)

The End II

Els presento les reines de la nit. Anavem tant ben vestides que fins i tot de negre brillavem! (és un blog tan petit que la modèstia no hi cap. jiji)


The Black Widows of the Cabaret

El nostre adicte al "sucre moreno" abans de sonar-se un atracón. Mireu quina tendresa en la seva mirada.

La nostra princesa en mig de la pleb. Mireu com brilla!

With love

The 2008 WORLDMUN team

Compte enrrera...

Tic tac tic tac...això ja s'acaba! I quina pena! Mentre la Sìlvia intenta que la maleta li tenqui jo actualitzo per ultim cop aquest blog i la Xènia i el Gerard estant al centre comercial intentant trobar un perfum per una amiga del baby.

Fa un dia preciòs i tenim ganes de tot menys de marxar. Però, en fi, això sempre passa quan viatges. Ens ho em passat meravellosament bè que ès l'important, em fet amics i em après molt. Pel Gerard, la Sìlvia i el Carles, aquest ha estat el periode mès llarg que mai s'han estat fora de casa aixì que, com ja preveieu, aquests dies ha Mèxic seran una experiència innoblidable (sobretot pels centenars de fotografies que el gerard a fet!!).

Mentre escric, a fora es sent llunyà el soroll del tràfic i al pati interior els ocellets que avui estan cantant com mai (en un moment Mary Poppins he cregut que es venien a despedir). Sè que em faig pesada però no puc acabar aquest ùltim comentari sense tornar-vos a agraîr tot el que heu fet perquè poguem haver viscut aquesta experiència fabulosa. Mil gràcies de tot cor.

Ens veiem molt aviat carregats de abrasades i anècdotes epr explicar-vos.


he pensat en posar THE END però crec que el més adecuat ès

TO BE CONTINUED...

HEAD DELEGATE CONTROLADA

Ei! un minut abans de sortir cap a fer una visita a les piràmides responc a la inquietud de la mama: La Xènia està viva, amb nosaltres i tan rossa i estilosa com sempre. Es tenia que quedar a casa un amic però al final va preferir les incomoditats de l'hostal i la nostra companyia ( a que és maca?). Ara està aquí a fora pintant-se els llavis amb la paleta Dior i esperant que jo acabi d'escriure.

Pel que fa a l'altra inquietud, no Sonia, al final no em vaig posar la faldilla maquíssima perquè no m'anava gaire còmode i se'm queia bastant. :( però tothom va alabar els altres dos vestits!! Moltes gràcies un altre cop. Si haguès trobat xicot (que no ha estat aixì) hauès sigut gràcies a tu.jeje

Una abrasada molt forta.

Mès notìcies a la tornada de Teotihuacan.

DAY TWO IN OUR NEW LIFE: Que lindo México!!

Arribar de nit va tenir els seus avantatges, avui al dematí em descobert que el barri no és ni de llarg tant inquietant com ens semblava ahir. És bonic, net i tranquil. El metro està descaradament a prop de l’hostal així que em decidit agafar-lo i anar a passejar pel centre de la ciutat. Mèxic és definitivament millor del que esperàvem. Ès una combinaciò estranay entre monumentalitat i bullici.
Em passejat fins a gastar-nos els soels de els xancletes desde el centre fins al Museu d'Atropologia. El risc de desidrataciò ha valgut la pena perquè el museu és realment bonìssim (perquè els accents no em surten tancats?). Després em agafat un altre cop el metro (cada parada té un dibuix perquè quan el inaugurar la taxa d'analfabetisme era molt alta) fins a "caseta" un altre cop. Ens em fet amics d'uns argentinc documentalistes que demà ens deixaran veure el reportatge que van fer sobre l'assassinat de Trotski (que vivía a pocs carrers d'aquì).
mentre jo escric això, estan a la cuina preparant el soparet a l'olor a pizza m'està despernat una gana...

En fi, fins aquí la posada el dia informativa. Demà prometo mès.

Una abracada a tots de part de tots.

NEW LIFE IN MEXICO DF

El dia després de la fi de la bombolla MUN ens vam llevar tard (i uns més satisfets que d’altres). Encara no sé ben bé com, però vam aconseguir que les maletes tanquessin i el meu mòbil va tornar a funcionar després de 3 dies en vaga per estrès.Així jo vaig parlar amb tu Sonieta! Pobre..que et teníem sense notícies.

Vam prendre l’últim dinar a la cafeteria del Zócalo (la plaça principal) i amb el cor encongit ens vam despedir d’aquesta ciutat que tants bons records ens ha proporcionat, i dels nostres “amors” (que se’n anaven a Cancún!!). Vam arribar a Mèxic al cap de dues hores i summament endormiscats. Gràcies al destí, uns nois del World MUN que vivíen a la ciutat ens van indicar la manera més ràpida d’arribar al nostre hostal. Mès ràpida potser, però no més còmode.

Us recomano de tot cor que no decidiu agafar el metro de DF si aneu carregant maletots considerables perquè ens vam estar apunt de desnucar diversos cops pujant i baixant escales. Finalment (dues vertebres dislocades més tard..)vam arribar a Viveros., la parada més propera al nostre hostal. “Qué bé! Ja estem aquí!” deiem innocentment. Però només sortir a la superfície ens vam adonar que ja era fosc, que les distàncies l’escala del mapa era bastant més petita a la real i que, per més inrri, plovia!!!

Què fer? Dons agafar un taxi. No puc deixar de descriure la còmica situació. 4 persones entaforades en un taxi amb les seves corresponents 4 maletotes damunt els genolls . Semblavem uns d’aquelles famílies que anaven a estiuejar a Benidorm amb un 600. Jo era la mama que els calmava dient “ara arrivem tranquils”. La Sílvia la germana gran que dissimulava el pànic i proposava trucar a l’hostal. El Gerard el fill petit del clàssic “quan queda per arribar” i el Carles..el pobre Carles no veia res perquè tenia damunt la maleta del Gerard.

Quina gimcana més graciosa! Intenta llegir els números de les cases amb al completa foscor i la pluja!! El taxista parlant per telèfon amb al recepcionista de l’hostal, el Carles asfixiant-se sota quilos de roba i jo intentant tancar la punyetera finestra per on entrava un aiguat!!

Però, com jo dic sempre, tot està bé si acaba bé, i va acabar bé. Vam trobar l’hotal (un lloc summament agradable) Vam preparar-nos uns spaggettis (amb salsa de tomàquet que picava!!! Grrr) i una sopa de sobre que ens va reconciliar cos i ànima.

Després la resta se’n va anar a dormir i jo, que sóc un cul inquiet, em vaig posar a xerrar amb uns suïs worldmunero i uns argentins fins que es van acabar les Coronas.

DAY FIVE: Adiós con el corazón que con el alma no puedo…

Ufff! Quines últimes sessions més mogudetes. En el nostre comitè es van proposar 30 esmenes només en la darrera hora!! Votàvem a tal velocitat que al Gerard li feia mal el braç però finalment, encara no sé ben bé com, va sortir! Va sortir la resolució que havíem ajudat a redactar i amb les esmenes que volíem!! Tot el comitè es va posar en peu entre aplaudiments, crits, abraçades..quina emoció! Per un moment se’ns va oblidar per complet que era una simulació i tothom s’imaginava un futur millor per Myanmar.

A la resta de comitès també van passar les resolucions que desitjàvem així que quan ens vam trobar estàvem més cofois que un enciam (sóc jo la única que diu aquesta expressió?) Però no hi havia temps per descansar o felicitar-se gaire mútuament perquè teníem la closing ceremony!

Vinga va...corre cap a l’hotel, refresca’t, fes-te un massatge als peus (punyeters tacons!) i un altre cop cap al centre de convencions a tornar a agafar el bus cap al altre centre de convencions. Entrem a l’auditori, petit passe de fotografies dels dies anteriors (amb els corresponents crits d’emoció de cada delegació en veure a un dels seus membres) i després l’entrega de premis.

No, no ens en van donar cap, però estem convençuts que no va ser per falta de capacitat sinó de preparació. Si l’any que bé tornem el “DIPLOMATIC AWARD FOR SMALL DELEGATION” (que enguany es va endur una de Pakistan) va per nosaltres segur. Els nostres belgues (vull dir el noi que li agradava a la Sílvia i que m’agradava a mí (el que tenia novia)) van guanyar a millors delegats. Però un cop més no hi havia temps per felicitacions perquè només teníem 2 hores per arreglar-nos per el last social event, la FAREWELL PARTY. La Ikuska però s’agafava un bus cap a Mèxic DF (l’anyorem tant!!)

“Aix! Ei! On tinc la sabata? Em deixés aquest xal? Ei ei ..agafa el telèfon que sona. Si? Si si, ara baixem..Joder! On està la sabata! Ai! Però si encara no m’he maquillat! Corre corre..Ah! Aquí està! Anem? Va si..ja em maquillo al bus.Tens tu la clau? No? Dons on està? Aix, la tinc jo, la tinc jo..va..anem? ara si? Si, et queda molt bé el vestit. No..no et fa gorda...va, anem. ANEM OSTIA!” La banda sonora de les dues hores.Per fi vam arribar a la festa i, per variar, GUAU!!! Quina meravella de lloc. Entrada amb catifa vermella (us podeu imaginar la cara d’alegria de la Xènia), malabaristes, homes amb zancos, noies disfressades de diables i àngels...impressionant.

La resta de la nit va ser llarga i van passar tantes coses que no em puc comprometre a enrecondar-me de totes ara. Faré un resum de les principals.

1. La Sílvia es va passar la nit amb el Peter (el, ja famós, belga de la corbata)
2. La Xènia se la va passar amb l’encantador parisí de pares vietnamites que li havia robat el cor la nit anterior.
3. El Carles i el Gerard van estar esquivant indirectes femenines durant tota la nit (ja els hi preguntareu vosaltres perquè..)
4. I jo, dons jo...vaig ballar molt per evitar la melancolia de pensar que tot s’acabava. Vaig donar mil cops el meu mail i vaig patir com una condenada despedint-me del meu amor platònic.

La festa va acabar. La darrera imatge que tinc és la d’un noi veneçolà en calçotets intentant nedar en un estany amb un pam d’aigua. I sabeu on vaig dormir? Dons a l’habitació amb els nois perquè les noies estaven..com dir..”ocupades”*

En fi, se acabò lo que se dava però no el nostre viatge. Ara toca passar de l’hotel de luxe a l’hostal a DF...una nova aventura d’aquesta delegació que, potser no ha estat la més preparada però això si, la més intrèpida segur.

Es pot escriure amb lletra més gran però no més clara: WE LOVE WORLDMUN

I un altre cop, gràcies a tots per fer-ho possible.

*No estic autoritzada a donar més detalls

DAY FOUR: Como Pedro por su casa…

Al quart dia ja estàvem integradíssims. Cadascú ficat de ple en el seu comitè i tan segurs de nosaltres mateixos que fins i tot ens permetíem criticar les delegacions que consideràvem que s’allunyaven la de veritable postura del seu país.(increíble pero cierto). A aquestes altures ja tothom estava redactant draft resolutions i buscant aliances pels passadissos (jo em vaig guanyar a Estats Units amb un Capuccino Frappé. jiji). Per cert, us he explicat ja com és el centre de convencions? Crec que no.

Es tracta d’un edifici immens pintat de color groc i taronja i amb grans espais a l’aire lliure. L’entrada és una rotonda presidida per una font i una escalinata on són poques les delegacions que no s’han fet una foto. Si puges les escales et trobes amb una esplanada solejada on hi ha el servei d’atenció als delegats i varis comitès (com el del Carles o la Xènia). Per arribar al SOCHUM però, en comptes d’agafar les escales grans t’has de desviar a la esquerra i anar fins al fons de tot, just davant de la cafeteria (una ubicació estupenda). És un lloc molt lluminós amb bastantes escales que són molt útils alhora d’escriure durant els unmoderated.

Un cop vam sortir de la que seria la nostra penúltima sessió ens vam dividir. La resta de l’equip van anar a fer una visita guiada (a la que van arribar en taxi perquè l’autobús se’ls va escapar) i jo (dissident de mi) me’n vaig anar a fer una altra visita turística d’interès, podríem dir, antropològic. Mentre ells passejaven pels fuertes rememorant les batalles de la revolució jo me’n vaig anar a la piscina de l’hotel de la delegació belga (jiji). I tot prenent una cerveseta a la terrassa i observant la posta de sol sobre la catedral de la ciutat, vaig fer alguns descobriments interessants com, per exemple, que el noi indi que estava dins l’aigua, completament borratxo, amb una ampolla de vodka a la ma no era altre que el chair de la Xènia!!

En fi, després d’aquesta tarda tant productiva de repòs per l’esperit ens vam tornar a mudar per assistir a la AZTEC NIGHT (per cert, Sònia, el teu vestit daurat va tornar a triomfar. Gràcies un altre cop). Aquesta vegada també vam tenir que aguantar una horeta de viatge en autobús però va valdre la pena. La localització era realment espectacular. Una hacienda amb grans jardins coberts de reproduccions d’estàtues asteques. I dins, una gran sala plena de llumetes i alguna taula. Només arribar ens van oferir un show de dansa tradicional (amb representació d’un sacrifici humà inclosa) que va deixar a tothom amb el dit esgotat d’apretar el disparador de la càmara.

La resta de la nit va passar sota un cel estrellat, un cop més, entre interminables converses amb quasi tothom i movent les caderes a ritme de reggeaton (no tot podia ser perfecte...). A l’ambient però, ja es respirava la inquietud de veure apropar-se l’últim dia...i el moment de dir adéu.

PS: Me n’oblidava!! La Xènia va trobar l’esperat xicot!! I es van passar la nit donant-li a la llengua (parlant vull dir!! Malpensats..)

DAY THREE: De cap a la piscina!!

El tercer dia va començar la veritable acció. Tots ens vam posar a la speakers list però a ningú li va tocar parlar. Malgrat això ens vam començar a involucrar més a fons. En el meu cas, Slovenia junt amb Noruega vam fomentar l’establiment d’una posició Unica Europea amb el seu correspondent working paper. M’ho vaig passar de bé! Redactant a l’últim minut, corrent amunt i avall, rellegint resolucions anteriors, dicutint...

Va ser un dia sumament instructiu. Vam descobrir 3 coses molt importants:

1.La possible falta de preparació es supleix amb ingeni i morro.

2.No serveix de res estudiar-se les “rules of procedure” perquè els chairs se les passen per... En serio, al nostre comitè la chair es referia a nosaltres com “you guys” es demanaven rights of reply en veu alta, els permetien “yields” de temps en els moderated i els unmoderated s’allargaven molt més del permès.Un cachondeo serio...

3.No es bo prendres un litre de capuccino abans de la sessió perquè te la passes tremolant.

No, en serio, tot i que el nivell estava molt alt, jo crec que tots ens ho vam passar molt bé quan sen’s va pasar la vergonya. I en un sol dia vaig aprendre més de la situació política del sud-est asiàtic i del funcionament de l’ONU que en 2 anys de carrera.

En fi, després de llegir-nos 10 working papers, d’escoltar 30 torns de paraula i d’estar a punt de trencar-nos un turmell en diverses ocasions (el terra empedrat és molt estètic però poc útil amb tacons), vam tornar a l’hotel.

Crec que fins al moment no m’he pres la molèstia de descriure l’hotel “Camino Real” i bé que s’ho mereix. És un antic monestir que manté l’estructura i gran part del mobiliari i quadres antics. En entrar et trobes amb un gran pati rodejat d’arcades amb una font al mig que netegen cada nit i tauletes on menjar. Està cobert per unes teles blanques per evitar “l’achicharrament” dels hostes. Cada habitació és diferent. La Xènia i jo en compartim una de petitona però molt acollidora amb un llit King Size i un labavo que sembla tret d’un catàleg de “Mansiones rurales”. El Gerard i el Carles estan en una més gran però de difícil accés, amb un altre llit King Size (al principi els incomodava dormir junts però ara ja semblen un matrimoni) i bones vistes. Finalment, la Ikus i la Sílvia han tingut la sort de rebre l’habitació més gran i amb 2 llits separats. Em temo que vivint el un palau així el xoc d’anar a l’hostal “Coyote Backpacker” de Mexic DF serà bastant divertit....

En fi, per on anàvem? Ah si! El següent social event! La nit de CABARET! Un cop més el lloc era espectacular. Una sala de festes amb grans làmpades penjant del sostre i un escenari amb pantalla. El dress code era “cocktail black and white” però la majoria de gent anava summament informal. I sabeu què? Nosaltres erem els més arreglats! De fet, hem estat els més elegants totes les nits!!! (Per cert Sònia, jo duia el teu vestit negre que va fer furor. Moltes gràcies guapa).

Només arribar ja van començar les actuacions. Els de la universitat de Singapur ens van impressionar amb una coreografia elaboradíssima en la que utilitzaven des de banderes a paraigües. Després els d’estats units van decidir fer una exhibició de hip-hop..tot i que no ens va quedar gaire clar que allò ho fos. Els més motivats van ser definitivament els de Veneçuela que de tan cridar i saltar casi esfondren l’escenari. Després els belgues van fer que ens moríssim de riure amb una paròdia del seu ball nacional i els australians van fer que tota la sala botés com un kangur o mogués les ales com un emu. Dues noies de Taiwan vestides a la manera tradicional li van arrencar les llàgrimes a la Xènia amb una cançó preciosa i per acabar, el host team i els chairs van esforçar-se perquè els perdéssim el respecte ballant Coyote Dax (“no rompas mas mi pobre corazón...”).

La Ikuska no va voler sortir aquella nit perquè estava molt cansada i el Gerard, la Xènia (que encara no havia trobat xicot) i la Sílvia van marxar d’horeta. El Carles i jo vam quedar-nos fins al final;ell amb uns mexicans/nes i jo amb la meva (ja estimadíssima) delegació belga.

Que si ens va costar despertar-nos al dia següent? No us podeu imaginar com. Sobretot a mi i al Gerard que havíem quedat abans de la sessió amb Europa per a començar a redactar la draft resolution...(El baby encara no m’ha perdonat que no el deixés esmorzar).

PS: perdoneu les més que nombroses faltes, però es que escric molt ràpid perquè això del wifi va per temps.

DAY TWO: Fins a la cintura…

Per fi el gran dia va arribar! Superant la por, cadascú va entrar als seu comitè i va votar tema. Ha tots ens va tocar el que volíem menys al pobre Carles que li va tocar el dels nens soldats. Sí, es cert, no erem els més preparats però vam decidir que no ens faríem enrrera..SLOVENIA IS ON THE FLOOR i que es noti!!! Jeje

Cal dir que la votació no va ser gaire emocionant però va estar bé per començar a veure de què anava el tema i situar-nos aliats al costat. El Gerard i jo ens vam seure amb Noruega (delegació que ja haviem conegut al avió) i Finlandia (una parella de mexicans encantadors).

Quan vam acabar, un altre cop a l’hotel a reposar-nos i preparar-nos per el següent social event: LA NOCHE MEXICANA! Una hora d’autobús per arribar i escortats per policia en tot moment! No us podeu imaginar quanta seguretat dúiem! Jo estava esperant que aparegués el Ban Ki Moon en qualsevol moment però no no...la seguretat era per nosaltres! Un cotxe per cada autobús i policia amb metralletes..

En fi, entre tantes mesures de seguretat, quan vam arribar enmig del res més absolut semblava que ens estiguessin segrestant... Sensació que es va esvair per complet en entrar al recinte. Una hacienda immensa plena de casetes amb jocs i fins i tot un toro mecànic i cavalls! També hi havien dolços tradicionals de tot tipus però no van durar gaire en quan el Gerard els va veure..jeje.

Després dels mariachis va venir la orquestra amb ballarines i “lentejuelas” incloses.El Gerard (xutat de sucre fins les celles) els va ensenyar el que era el Chiki-Chiki (ja saveu..1. el breakingdance..2.el crusaito...) i la resta vam moure les caderes fins a dir prou...mentre, incomprensiblent, la Xènia no trobava a ningú que li fes el pes, la Sílvia passejava amb el belga de la corbata i jo descobria (quina sort la meva) que el meu amor tenia nòvia!! Els nois (més terrenals) arrasaven amb tot el menjar que podia quedar..

Vam tornar a casa sans i estalvis. Contents però convençuts, cada cop més, de que si aquells personatges que intentavem pujar al escenari eren l’èlit universitària mundial..Houston, tenemos un problema..

SO SORRY!

Ho sento! Ho sento! Ho sento! Sé que heu estat pendents del blog i aquesta humil reportera us ha fallat. Gràcies pels voistres comentaris, el suport mai arriva tard.

En fi, en resum estem estupendamente i encantats de la vida però per redimir-me us escriure la crònica de cada dia com ho haruria d’haver fet.

DAY ONE: Mullant-nos els peuets…

El primer dia va arribar enmig de nervis, nusos de corbata impossibles i clac clac de tacons amunt i avall. La Xènia es va despertar bastant nerviosa perquè no hi havia manera de planxar bé les arrugues de la seva faldilla (tenim definitivament la head delegate més elegant) però un cop superada la crisis vam baixar a esmorzar (Déu meu això si que és un buffet i la resta són tonteries!) i vam agafar el taxi cap al Centre de convencions (caminar amb tacons? jajaja).

En arribar la head-delegate i la sub-head-delegate ens vam posar a la interminable cua per a les inscripcions mentre la resta anaven a polular i a començar a conèixer la gent.

Després d’un kilòmentre en zig zag vam fer les inscripcions i VOILÀ! TOT ESTAVA BÉ! Jo i la Ikus al comitpè adevuat, els social events reservats i els posistion papers ens van dir que podiem entregar-los al dia següent al chair. Sincerament, estàvem sorpresos de no haver ficat la pota encara...feia un dia preciós i els taconets de xarol i les corbates a ratlles brillàven per tot arreu.

Després la Xènia i el Carles van tornar al nostre magnífic hotel (us he dit ja que és preciós?) i la resta vam anar a un sueprmercat a comprar coses pel GLOBAL –VILLAGE! En principi només voliem fer sangria però ens vam anar animant i vam acabar tirant la casa per la finestra i comprant no només sangría sinó, pa amb oli i tomàquet, pernil, xoriço, olives, roses de plàstics, mantellets vermells, cartulines per penjar les fotos....en fi, que no ens hi cabia al taxi de tornada.

Vam haver de portar-ho tot a la opening ceremony perquè el Global village es feia al mateix lloc. Van ser 2 hores de discursos. Després de que parlés el director de la uni de Puebla, l’alcalde i el governador de l’estat estavem tots dormint quan va arribar el garn discurs: un economista indi que a mi va aconseguir posar-me la pell de gallina durant tota la seva xerrada. La Xènia quasi plora amb les mostres de danses tardicionals.

I després dels alentadors discursos de l’estil “sou vosaltres qui cambiarà el món, sou joves, bén formats i plens d’esperances en el futur..blablabla” va venir el que jo anomeno carinyosament “Sodoma i Gomorra” és a dir el GLOBAL VILLAGE.

Ja veureu les fotografies però heu de saber que la nostre paradeta va triumfar com ninguna!!! La gent anaba boja per la sangria i el Jamon serrano!

Mentrestant (i ja sé que comparar és lleig però no puc evitar-ho) els de la complutense de Madrid van haver de tancar la seva perquè només tenien una enorme bandera d’Espanya (torito inclòs) i una sangría infecte.jeje.Nosaltres vam decidir que el nostre seria Barcelona així que vam posar fotos i un cartell que posava “Barcelona means FIESTA”. Molt xulo. Jo disfressada d’andalusa i la Xènia amb la samarreta del Barça.

Us explicaria la resta de la nit però la meva memòria es comença a difuminar a partir de la quarta paradeta entre xupitos de tequila i xocolata de la parada de Suïssa.jeje.

Només resten fotografies que no recordo que em fessin i algunes imatges borroses...Noies sense samarreta, tothom tocant-se, la Sílvia amb la corbata al cap d’un noi belga, els castellers i el meu ventall desapareguts...i els ulls blaus gris de l’Ian, un altre noi belga, que em va deixar més marejada que l’alcohol..

Així va acabar els nostre primer dia, entre riures etílics i pa amb tomàquet.

Corto i cambio

Demà és el gran dia...

Per fi! Per fi em acabat els punyeters position papers! I ens els ha imprès una noia mexicana que està a la delegació de Finlàndia. Ahir vam conèixer a una noia de Singapur que va per Myanmar i ens va convidar a anar avui a veure una piràmide amb ella. Així que aquest dematí em anat a pasejar pel bonic poble de Cholula i a veure la piràmide.
Tot anava deliciosament bé fins que em perdut el Gerard!!! Ha desaparegut i amb el mòbil desconectat. Em tingut uns minuts de tensió màxima fins que finalment em trobat al nostre "baby" (li diem així carinyosament) comprant dolços..jeje

En fi, després em tornat a l'hotel a fer una marató de position papers i després em sortit a sopar. Haviem quedat amb la delegaciói de Singapur però em arribat 20 mnts tard i han sopat sense nosaltres (es que no estan habituats als hoararis espanyols). En fi, ara ja em tornat a caseta (es a dir, l'hotel) i anem a planxar el modelito per demà i a dormir. Per cert, l'hotel és ESPECTACULAR, espero poder penjar fotos demà.
Demà...ai demà. per fi comecem! Estem tots com nens abans del dia de reis.jeje. Però de fet demà no fem res més que inscriuren's i anar a la conferència d'apertura i al Global Village. Així que serà un dia tranquil per anar coneixent l'ambient i acostumant els peus als tacons.

Bona nit bonics (tot i que ara a Barna són les 6:47 del dematí)

Un petonet.






PS: Al hotel tenen sucre moreno! El Gerard està contentíssim!

Fotitos! PART 1: EL VIATGE

Quan vam arribar a Amsterdam plovia...

Però a això no ens va fer perdre el somriure...

(percateu-vos de les ulleres de sol dissimulant "ojeras")

A l'avió la Sílvia y la Ikuska dormien mentre el Carles reia sol amb un llibre de Pere Calders i jo i el Gerard disfrutavem dels contes de fades Dysey.

(foto presa per la Xènia en un dels pocs moments en els que no estava dormint)

JA SOM AQUÍ!

Qui va dubtar de que arribaríem? Que se'n desdigui perquè aquí estem sans i estalvis! En aquest moment ens trobem en un bar del la plaça central de Puebla (el wifi de l'hotel no funciona) i acabem d'esmorzar.

No diré que el viatge no sen's fes llarg però a l'avió vam conèicer dos altres delegacions (jo em vaig fer amiga d'un belga encantador..jiji) i vam arreglar una mica el món. La Xènia va optar per dormir quasi tot el temps i jo vaig veure dues películes de Dysney (Us recomano "Enchanted").
El millor de tot va ser el comfortabilíssim autobús fins a Puebla. El punt surrealista, que a les pantalels en comptes de posar-nos un culebrot maxicà van passar una película independent afganesa!! Pena que ningú va veure el final perquè ens vam quedar sobats.

Quan vam arribar ra negra nit y la ciutat semblava inhòspita .ens va costar trobar un lloc on menjar alguna cosa (esclar que eren les 11 de la nit) però el final ens vam poder prendre unas fagitas (la Xènia una fondue de formatge). Avui sembla que ens haguem despertat en una ciutat diferent i infinitament més acollidora. Fa una termperatura deliciosa, no hi ha ni un núvol al cel i els carrers empedrats fan olor a flors. Una delícia amb majúscules. Ja hem anat a cambiar els dinerets i sortint del banc em tingut la estranya sensació de que tothom és worldmunero. de fet, som fàcils de distingir. Blanquets, en grups, amb l'ordinador a l'hombro i la càmara a la mà..jeje.
Ara anirem a fer una mica el turista i després de dinar ens posarem a estudiar un xic.

Estem genials. Gràcies per tot l'esforç perquè poguésssim disfrutar d'aixó. Sou uns craks.

Una abraçada transatlàntica.



PS: El Gerard ha demanat sucre moreno a la cafeteria on som (haurieu d'haver vist la cara de la camarera)
PS:intento pujar fotos però no em deixa..aviam si demà hi ha més sort.

Ja queda menys...tic tac tic tac

Sentades entre kilos de roba (la Silvia ja ha fet la maleta però jo encara la tinc a mitges) dubtem entre dormir o no fer-ho. Segurament acabarem dormint 2 horetes (quan hagi retirat el mercat dels Encants de damunt el meu llit). En fi! Que ja no queda res!! Que, per fi, el gran dia ha arribat!

Sonia, dorm tranquila que de desastres d'aquí a l'aeroport en poden passar pocs (només són 10 mnts de trajecte jeje)

Un altre cop molts petons a tots.

Laura i Sílvia (in bed)


PS: Deixeu-nos algun comentari que ens fara "il·lu"

Ara si que si!

Ladies and gentlemen...semblava que no arribaria mai però ja està aquí el gran dia. Aquest divendres per fi, després de toooooooooooooooot el que ha passat (incloses desercions). per fi els membres de l'UNANIMUN dormiran tranquils i nosaltres saltarem el "xarco"!
ANDELE ANDELE!!